dijous, 21 de febrer del 2013

Fortificacions i trinxeres al País Valencià.

http://ulises-ulises.blogspot.com.es/



MARTES, FEBRERO 05, 2013

El vèrtex Marrón en la defensa de Mora de Rubielos.




La Defensa de Mora de Rubielos, va permetre detenir l'avanç sobre València. Els centres de resistència situats al voltant de Mora, Nogueruelas, Cabra de Mora o Rubielos.
En el km2 de la carretera entre Mora i Cabra hem visitat el vèrtex  Morrón o Marró, sobre el qual va haver-hi fort combat segons relaten els parts de guerra de tots dos bàndols. No és difícil d'entendre si, com hem comprovat, sembla un pujol decisiu per a l'accés cap a Mora per la carretera que uneix les dues localitats. No obstant açò, aquest sector de la defensa no ha sigut posat en valor pel Municipi, com si ha fet amb altres sectors de la mateixa defensa i dels quals ací ja hem parlat, cota 1176.
El XVII cos d'exèrcit sembla que va ser l'encarregat de la seua defensa. Juntament amb la resta del sector. En principi es tractava de mantenir en rereguarda la carretera de Linares de Mora Benicassim i amb posterioritat, davant la reculada organitzada de les defenses republicanes, impedir l'avanç ràpid sobre la carretera de València Terol.
En les fotos vam mostrar molts de les restes que romanen escampats pel bosc, testimoniatge viu de la batalla.

JUEVES, ENERO 03, 2013

La Batalla olvidada. Presentació del llibre 11 de gener.

Presentació del llibre de Juan Fuentes Palasí i Carlos Mallench Sanz. La Batalla Olvidada.
11 de gener
19:30
Palau dels Marquesos de Vivel
Vall d'Uixo
 
L'anomenada Batalla de Llevant és l'episodi menys tractat en la historiografia de la Guerra Civil, una batalla menor, una “anècdota” perifèrica que —de manera deliberada en uns casos o inconscientment en uns altres— ha sigut sempre relegada. Podem parlar sense un àpex d'excés d'una Batalla Oblidada en la qual els transcendentals successos dels fronts castellonencs han quedat dissolts, com desvinculats de necessari encadenament de la crònica de la nostra contesa.
Fugint de tedioses anàlisis estructurals i quantitatius aquest llibre pretén, seguint un model narratiu i amé, recuperar per a la Història de l'anomenada Batalla de Llevant, una de les operacions militars en la qual més unitats es van moure sobre el teatre d'operacions, la que va concentrar a les més selectes unitats franquistes, la gran majoria de les seues capacitats de foc, la pràctica totalitat dels seus generals, la que més estralls i destruccions va causar sobre les poblacions i una de les quals més víctimes militars i civils va provocar.
La història arraconada de la resistència en la serra de Espadán, pràcticament a les portes de València, i que va resultar ser clau per a perllongar l'agònica supervivència de la República durant diversos mesos més (texte de la presentció del llibre facilitat per Carlos Mallench)


Els treballs en pedra seca i les fortificacions valencianes de la guerra civil.

 Fotografia 1. Treball agrari de separació de bancals. Nogueruelas 2012.
 Fotografia 2. Parcel.lació agrària semiderruida. Nogueruelas 2012.
 Fotografia 3. Parapet defensiu en la cota 1176. Rubielos de Mora 2012.
Fotografia 4. Niu d'ametralladores al Vertice Caballo. Nogueruelas 2012.
 
Els treballs de realització de les forticacions valencianes en el perióde de la defensa de València (que va anar segurament el moment més àlgid de la seua construcció)són singulars des de molts punts de vista. En altres ocasions hem parlat del seu valor patrimonial i històric. El simple treball, aparentment més immediat i necessari de la seua construcció, planteja no solament coneixements d'enginyeria militar i estratégia política. La participació popular en la seua construcció va aportar entre unes altres cuses coneixements lligats directament la la vida quotidiana dels soldats i al seu arrelament en el territori europeu. Un exemple notori, són les construccions en pedra seca que tant s'han utilitzat per a la realització de "calçades", murs, bancans o casetes de pedra seca. Aquests coneixements, que cabrien dins de l'estudi de l'etnologia , es van aplicar per onsevulla en la construcció de les trinxeres, parapets, nius, casetes del soldats, etc.
En les fotografies vam mostrar alguns exemples de la construcció en pedra seca per a ús agrícola en les comarques del baix Teruel (Nogueruelas) i l'aplicació d'aquestes tècniques a l'entramat de trinxeres i nius de metralladores. Baste comparar la similitud de tasques, realitzacions agráries a pocs quilòmetres, fins i tot metres de les defenses de les cotes.

DOMINGO, DICIEMBRE 02, 2012

Els estudiants de didàctica de les ciències socials de la Universitat de València visiten les trinxeres de la Vallesa.



Un nodrit grup d'estudiants de didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de València han visitat les trinxeres de la Vallesa de Mandor.
Acompanyats del seu professor Xose Manuel Souto es van desplaçar amb metro fins a les rodalies d'un dels punts de major interès de la línia Puig-Els Carasoles, pròxim als 75 anys de l'inici de la seua construcció.
Després d'una visita de més de dues hores, on es van poder comprovar la importància d'aquest patrimoni i l'actual estat en què es troba.
En finalitzar la visita es va establir un interessant diàleg sobre aquestes restes materials de la nostra contesa civil. El significat de patrimoni com a identitat, la importància de la conservació i la neteja d'aquest patrimoni, la situació en la qual es troba en estat de semiabando enfront d'altres propostes i llocs d'Eropa, la importància de les persones que tenen inquietuds sobre aquests temes. A més, van comprovar que visites d'aquestes característiques amb els alumnes poden provocar un altre tipus de relacions com el desenvolupament urbanístic, la conservació del paisatge i el perill dels incendis, el millor coneixement de la formació i erosió dels sòls, la importància i característiques del bosc mediterrani.
Una jornada molt fructífera i que donarà pas a una continuïtat de treballs i activitats educatives i socials al voltant dels paisatges de guerra.

DOMINGO, NOVIEMBRE 25, 2012

LUNES, NOVIEMBRE 05, 2012

Visita al Patrimoni bèlic de Riba-roja

Patrimoni bèl·lic de Riba-roja.
Organitzat pel centre de turisme de Riba-roja de Túria de Turia, Tourist info, se celebrarà el proper dissabte dia 10 de novembre unes jornades de visita a diversos elements del patrimoni bèl·lic recent en el poble de Riba-roja.
La jornada està prevista que comence a les 10 del matí en la sala del Molí, amb la projecció de diapositives i explicació dels elements més destacats a visitar.
A continuació es realitzarà una visita al refugi situat en un dels col·legis públics i que es conserva dins del seu recinte.
Més tard, està prevista una visita a les restes de trinxeres i fortins situats en els Carasols i que tenen relació amb la línia del mateix nom.
Per estar catalogats i ser un dels elements més destacats d'aquesta línia defensiva la visita té gran interès per a aquells que no coneguen aquest tipus de patrimoni. Trobarem elements practicament intactes i construïts en formigó armat. Un paisatge que domina tot el territori de la Vallesa i que ha sigut reivindicat com a patrimoni per multitud d'associacions, col·lectius i institucions.
La visita és gratuïta i només es necessita realitzar la inscripció en la pròpia agència de turisme de Riba-roja.


MARTES, OCTUBRE 02, 2012

Nuevas iniciativas para la recuperación del patrimonio.


En Europa existen múltiples posibilidades de turismo, una de ellas el turismo relacionado con la bicicleta. Este turismo permite desarrolla comarcas o regiones que estaban abandonadas o mejorar su riqueza patrimonial. El caso de ligar patrimonio y ciclismo ha permitido en Francia la visita de la Línea Maginot. Nuestra propuesta es realizar un esfuerzo y apostar por que los ayuntamientos, además de aplicar medidas de austeridad al dictado de sus gobiernos respectivos abran nuevas posibilidades de promoción patrimonial y turística con imaginación. Por ejemplo, ¿Para cuándo una ruta en Bici por los restos de nuestro patrimonio incluido las líneas de defensa de la guerra civil? ¿Para cuándo una ruta por las distintas comarcas que tienen restos fortificados de las distintas épocas históricas?

 La línea Maginot un ejemplo a seguir.
 
Atravesar la Línea Maginot en bici es un viaje por el corazón de Europa que nos permite conocer en profundidad Alsacia y Lorena. Las dos regiones más disputadas y codiciadas de la primera mitad del siglo XX que posteriormente dieron lugar al nacimiento de la Unión Europea

La Línea Maginot fue una línea de fortificación y defensa construida porFrancia a lo largo de su frontera con Alemania e Italia, después del fin de la Primera Guerra Mundial. El término Línea Maginot se usa indistintamente para referirse al sistema completo de fortificaciones, o exclusivamente para referirse a las defensas contra Alemania, en cuyo caso las defensas contra Italia suelen llamarse Línea Alpina. Frente a ella se hallaba la línea fortificada alemana conocida como Línea Sigfrido.

Este sistema debe su nombre a su promotor, el ministro de Defensafrancés André Maginot, un veterano mutilado durante la Primera Guerra Mundial que inició el proyecto en 1922 y murió en 1932 sin ver terminada la obra.

La parte esencial de los trabajos se finalizó en 1936, en momentos en que la amenaza hitleriana parecía darle toda la justificación a este proyecto: es la mayor línea de defensa militar construida en el mundo moderno, y de una gran complejidad tecnológica y militar. Su costo total fue de 5.000 millones de francos de la época (más de 5.000 millones de euros de 2010, actualizando la inflación). La línea Maginot comprende 108 fuertes principales a 15 km de distancia entre sí, multitud de pequeños fortines y más de 400 km de galerías.

Los primeros proyectos de la Línea Maginot vieron la luz poco después de acabar la Primera Guerra Mundial con la creación de Commission de Défense des Frontières (CDF) en 1922. Esta comisión, con el Mariscal Petaina la cabeza, estableció los primeros esbozos. Este organismo se disolvió en 1927 y fue suplido por la Commission d'organisation des régions fortifiées (CORF). Esta última será el verdadero artífice de la construcción de la Línea Maginot.

Los trabajos empezaron en 1928, no en la frontera alemana, sino en la italiana, pues el fascismo italiano provocaba más inquietud que laRepública de Weimar alemana (Hitler aún no había alcanzado el poder). Se abrieron numerosas canteras a lo largo de 1929 en los Alpes y también en el Noreste francés.

Las fortalezas fueron propuestas inicialmente por el Mariscal Joffre. Se le opusieron modernistas, tales como Paul Reynaud y Charles de Gaulle, que propusieron que se favoreciera la inversión en armamento y aeronaves. Joffre tenía apoyo de Henri Philippe Pétain, y había un gran número de informes y de comisiones organizadas por el gobierno. Fue André Maginotquien finalmente convenció al gobierno que invirtiera en el proyecto. Maginot era otro veterano de la Primera Guerra Mundial, que se convirtió en el ministro francés de los asuntos del veterano, y después en ministro de guerra (1928-1931).

La línea fue construida en varias fases a partir de 1930 por el STG (Service Technique du Génie) y supervisadas por CORF (DES Régions Fortifiées del d'Organisation de la Comisión). La obra principal fue terminada en gran parte antes de 1939, con un costo de alrededor de 3 mil millones de francos franceses.

La línea se alargó desde Suiza hasta Luxemburgo, aunque una extensión mucho más simple fue ampliada hasta el Canal después de 1934. La línea original de construcción no cubrió el área elegida por los alemanes para su primer ataque, que fue a través de las Ardenas en 1940, un plan conocido como el Fall Gelb. La ubicación de este ataque, probablemente debido a la línea de Maginot, fue a través de las montañas belgas de las Ardenas.

La línea no evitó la derrota de Francia al comienzo de la Segunda Guerra Mundial en 1940. Por el contrario, las divisiones alemanas la rodearon y atacaron en la región de Sedán, en su extremidad occidental, de forma que los ejércitos aliados fueron cortados en dos. El error estratégico francés se basaba en la experiencia de la guerra de trincheras, que había forjado un paradigma bélico de grandes frentes de batalla estáticos. La introducción de nuevos elementos en el escenario, como las unidades acorazadas o la aviación de guerra, así como el uso de nuevas tácticas, hicieron que la línea Maginot pasase a la historia como uno de los fracasos estratégicos más costosos e inútiles.[cita requerida]

La línea podría haber cumplido con eficacia alguno de sus objetivos, especialmente reducir el número de tropas para guarecer la frontera, de haber prolongado su construcción hasta la zona boscosa de las Ardenas, desde donde conectarse con el sistema de fortificaciones belga -en particular el Fuerte Eben-Emael que en cualquier caso fue rápidamente conquistado por fuerzas aerotransportadas alemanas durante la Batalla de Francia-. Sin embargo, las Ardenas eran consideradas como de fácil defensa debido a lo accidentado del terreno: una zona de bosques atravesada, además, por el río Mosa. Y finalmente no fue reforzada, lo que propiciaría la penetración alemana en la ofensiva de 1940.


Curiosamente, durante la dirección de La academia General de Zaragozadel general Francisco FrancoAndré Maginot, Ministro francés de la Guerra, le invitó a ver las obras de la Linea Maginot. Al ver que el militar español se mostraba poco interesado al respecto, le pregunto que opinaba y de las mismas, a lo que este le contestó "Me parece una magnifica ratonera para un ejército". Sin embargo, debido a su juventud, sus palabras no fueron tomadas en serio.

DOMINGO, SEPTIEMBRE 02, 2012

Fortificaciones de la guerra civil, habitación y usos en tiempos de paz.

Hemos comentado en este blog con asiduidad sobre la importancia del patrimonio material de la guerra civil española (1936-39). También del patrimonio oral alrededor de las mismas. Por último, de los restos relacionados con el arte en la trinchera, epigrafías etc. Otro de los temas que aparecen relacionados con su historia en evolución es el de los usos fuera del contexto de escenarios bélicos.
Nos referimos a la habitación de las fortificaciones, a sus diversas formas de habitación y uso. Tanto el uso particular y privado como residencia transformada y adaptada a las necesidades de los tiempos, como al uso industrial o social de los restos.
Respecto de las formas de habitación podríamos hablar de la forma particular en el que en algunos casos fueron reutilizados por la guerrilla una vez transcurrida la guerra, también sobre la adaptación y habitación en el período de la emigración masiva en los años 50 o 60, algunas familias, ante la falta de vivienda reutilizaron algunas fortificaciones. También para el ocio han sido utilizados estos restos, el ejemplo más claro es el de una conocida asociación fallera de Valencia, en el barrio del Carmen, que ha venido utilizando un refugio de guerra como salón de baile. Encontramos alguna muestra de utilización sw polvorines y refugios en la zona del Puig que fueron o son habitados como segunda residencia o como anexos a segunda residencia. También en la misma línea hemos encontrado alguna fortificación dentro de una parcela usada para la jardinería, etc.
Todavía hoy hemos encontrado una reutilización más sorprendente, acorde a los tiempos modernos y en el sentido moral totalmente contrario para el que fueron pensados. La reutilización como vivienda por parte del hippismo. Es decir, un uso del movimiento nacido en relación a la lucha por la paz durante la guerra del  Vietnam que ha desarrollado la ocupación de espacios pensados para la guerra. Se trata de una reconversión total y acorde con los tiempos de paz para estos viejos restos del patrimonio. Por tanto, además de su uso en tiempos de guerra, las fortificaciones y trincheras de nuestros territorios han tenido un uso civil extenso e intenso. Han sufrido transformaciones y destrucción para su reutilización en viviendas o para la extracción del hierro de las estructuras armadas en tiempos difíciles, lo que explica gran parte de su deterioro actual y de su desaparición.





Los restos de la defensa de costa de la Isla de Menorca, construidos por el ejército republicano, son una muestra o un ejemplo de este uso al que aludíamos o, sus derivados, todavía en 2012. La cercanía de nuchas de estas defensas a la ruta turística y de paseos denominada "Camí de Cavalls" no debería desaprovechar este importante patrimonio y su historia, incluida su uso social y la posibilidad de su habitación para uso educativo, cultural, etc.
Las fotografías están tomadas en el verano de 2012 en las playas de Ses Grau y Son Saura en Menorca. Fotos JVDA.